- Aquest esdeveniment ja ha passat.
III CICLE DE MÚSICA DE CAMBRA | Obres de Beethoven i Brahms
desembre 21 / 20:00
Dijous 21 de desembre | 20:00h
Ja és aquí l’últim concert d’aquest III Cicle de Música de Cambra, un recital de violoncel i piano on s’interpretaran obres de Beethoven i Brahms.
El violoncelista Ramon Bassal, juntament amb la pianista i directora del cicle, Maria Canyigueral oferirà un recital de violoncel i piano acompanyats de la presentació i comentaris del divulgador musical Joan Vives.
Concert-presentació del doble disc compacte amb la integral per a violoncel i piano de Beethoven que Ramon Bassal i Maria Canyigueral han publicat pel segell Da Vinci Classics (agost 2023).
Programa
7 Variacions sobre el tema de la flauta màgica de Mozart “Bei Männern, welche Liebe fühlen”, WoO 46 – L. van BEETHOVEN (1770-1827)
Sonata n.4, Op.102 n.1 en do Major, L. van BEETHOVEN (1770-1827)
Andante – Allegro Vivace
Adagio – tempo d’andante – Allegro vivace
12 Variacions sobre el tema de la flauta màgica de Mozart “Ein Mädchen oder Weibchen” Op.66, L. van BEETHOVEN (1770-1827)
Sonata n1 en mi menor, Op.38, J. BRAHMS (1833-1897)
Allegro non troppo
Allegretto quasi menuetto
Allegro
Sinopsi
Escriure variacions sobre temes d’òperes conegudes era una pràctica i un reclam entre compositors i editors que es va fer molt present a finals del segle XVIII. No eren peces molt complicades per poder ser interpretades en concerts domèstics i el mercat editorial hi veia un potencial per poder vendre obres amb facilitat.
El jove Beethoven, sobretot als anys 1790 es va interessar per aquesta forma musical i en va escriure una dotzena, sobretot variacions per a piano sol o per piano amb un altre instrument.
Beethoven va escriure els tres reculls de variacions per a violoncel i piano WoO45, WoO46 i Op.66 durant el 1796 i 1801.
Ambdues, les variacions WoO46 i l’Op.66, estan basades en temes de la Flauta Màgica de Mozart.
Aquestes obres no es van compondre probablement amb la intenció d’estar a l’abast de l’ús públic, inclús Beethoven no els atorgava un número d’opus sinó que les classificava a part. (L’Op.66 es va assignar com a tal dues dècades més tard de la seva publicació, inicialment tenia un altre número de catàleg).
Les 12 variacions Opus 66 es van publicar per primera vegada el 1798. Sembla a ser que podrien haver estat escrites durant l’estada de Beethoven a Berlín, a la mateixa època que va escriure les Sonates Op.5.
El darrer recull de variacions que Beethoven va escriure per a violoncel i piano, les 7 variacions WoO 46 sobre un duet de la Flauta Màgica de Mozart, daten del 1801.
Les cinc sonates per a violoncel i piano de Beethoven abasten els tres períodes creatius del compositor (sovint anomenats de formació, de maduresa i etapa final), representant tota la seva evolució vital i musical.
Beethoven va escriure les seves dues sonates Op.5 per a violoncel i piano durant la seva estada a Berlin el 1796. Després de les dues sonates Opus 5 Beethoven no tornarà a posar atenció en sonates per a violoncel i piano fins una dècada després, al 1808, quan escriurà la sonata en La major Op.69, en ple període de maduresa.
Beethoven va compondre les dues sonates de l’Opus 102 durant la primavera i tardor del 1815, no obstant les va revisar en estadis posteriors. Finalment va enviar una còpia a Charles Neate a Londres per mediar les negociacions amb una editorial anglesa. La intenció de Beethoven era que es poguessin publicar en dues editorials diferents simultàniament, la anglesa i una al continent. Malauradament l’intent anglès no va materialitzar, els editors anglesos mostraven cert escepticisme amb les obres de Beethoven a aquella època, fent referència a una altra obra de Beethoven ‘no la publicaria ni que me la oferissis de gratis’. Finalment la primera edició es va publicar amb Simrock, una editorial de Bonn.
Aquestes dues darreres sonates per a violoncel i piano de Beethoven estan dedicades a la comptessa Marie Erdödy. Amiga i mecenes de Beethoven i que, juntament amb el baró Gleichenstein, va ser decisius per garantir suport econòmic durant els anys que Beethoven va viure a Viena.
Erdödy va fer l’encàrrec d’aquestes dues obres pel violoncel·lista professional Joseph Linke. S’escriuen en el mateix període que les darreres sonates per a piano del compositor. Transmeten una gran càrrega emotiva i la forma demostra que Beethoven explora terrenys nous, molt més lliures i trascendentals que a les sonates primerenques.
Johannes Brahms va compondre els dos primers moviments de la Sonata per a violoncel núm. 1 en mi menor Op 38 l’any 1862, quan Brahms encara no tenia trenta anys, i l’Allegro final es va afegir als dos primers moviments completats l’any 1865.
Aquesta primera Sonata per a violoncel i piano marca un punt d’inflexió. Hi ha un gran espai temporal amb la seva anterior Sonata que hauria compost, la tercera Sonata per a piano, Op 5, una obra d’una joventut tempestuosa, escrita el 1853.
La sonata Op.38 n.1 és gairebé una “sonata històrica”, amb les seves arrels fermament plantades en la música del passat, com si Brahms estigués donant l’esquena al seu jo salvatge i jove.
Trobem una cita clara a la música de Bach, el tema principal del primer moviment i el tema de la fuga final ens transporten al Contrapunctus 4 i 13 de l’Art de la Fuga de Johan Sebastien Bach.
El tema principal del segon moviment, el Menuetto, té una gran semblança amb el de l’Scherzo de la Sonata per a violoncel en la Major de Beethoven.
