- Aquest esdeveniment ja ha passat.
III CICLE DE MÚSICA DE CAMBRA | Recital de violoncel i piano, Obres de S. Prokofiev, L. Janacek i R. Schumann
juliol 6 / 20:00
Dijous 6 de juliol | 20:00h
En el quart concert del III Cicle de Música de Cambra del Teatre de Sarrià s’interpretaran obres de S. Prokofiev, L. Janacek i R. Schumann.
El violoncel·lista Pau Codina i la pianista i directora del cicle Maria Canyigueral ens oferiran un concert amb un programa que inclou obres de R. Schumann, L. Janacek i S. Prokofiev, un viatge musical pel romanticisme i el segle XX. Xavier Chavarria, periodista i crític musical, ens acompanyarà amb els comentaris i introducció del concert.
Programa
Fantasiestücke Op.73 – ROBERT SCHUMANN (1810-1856)
I. Zart und mit Ausdruck
II. Lebhaft, leicht
III. Rasch und mit Feuer
Pohádka – LEOS JÁNAČEK (1852-1928)
I. Con moto
II. Con moto
III. Allegro
Adagio i Allegro Op.70 – ROBERT SCHUMANN (1810-1856)
Sonata per a violoncel i piano Op.119 – SERGEI PROKOFIEV (1891-1953)
I. Andante grave
II. Moderato
III. Allegro ma non troppo
Sinopsi
Adagio i Allegro Op.70, Robert Schumann (1810-1856)
Langsam, mit innigem Ausdruck
Rasch und feurig
Tot i que la producció inicial de Robert Schumann com a compositor estava totalment dominada per obres de piano solista, es va també expandir a altres gèneres, component una infinitat de cançons així com una multitud d’obres de cambra. L’any 1849 Robert Schumann va compondre una sèrie de miniatures per a clarinet, trompa, oboè i violoncel, cadascuna amb acompanyament de piano. L’Adagio i l’Allegro Op.70 va ser una d’aquestes primeres incursions cap a un nou gènere per ell.
Sovint es toca amb altres instruments (viola o violoncel), va ser compost expressament per a la trompa de pistons recentment desenvolupada. L’Adagio i Allegro va ser una de les peces de Schumman que va anomenar “Hausmusik”, literalment, “música domèstica, de la casa”.
L’Adagio, amb una descripció adjunta eloqüent, ‘amb expressió interna’, recorda moltes de les cançons pròpies de Schumann i requereix gran estamena i control per donar una pronunciació adequada a les seves llargues línies líriques. L’Allegro es presenta en forma de rondó amb un primer tema vigorós que utilitza tot el registre de la trompa. Aquest tema s’alterna amb episodis més lírics basats, en part, en l’Adagio inicial.
Fantasiestücke Op.73, Robert Schumann (1810-1856)
Zart und mit Ausdruck
Lebhaft, leicht
Rasch und mit Feuer
Les tres peces que integren l’Opus 73 de Robert Schumann van ser escrites febrilment amb dos dies, el mateix any que componia l’Adagio i Allegro opus 70, el 1849. Originalment escrita per a clarinet i piano és una obra que de fet s’escolta freqüentment en sales de concert en la versió de violoncel i piano.
Titulades ‘tendre amb expressió’, ‘viu, lleuger’, ‘ràpid, amb foc’ són tres peces de caràcters molt contrastats; no obstant això, pensades per ser interpretades attacca, o sense pausa, creant la il·lusió d’un tot orgànic que va enllaçant estadis emocionals diversos.
Potser un indicatiu de l’estat mental del compositor en el moment de compondre l’obra, depressió, visions demoníaques i diverses fòbies, portant el compositor a un intent de suïcidi el 1854 i acabant ingressat en un centre mental a on moriria el 1856.
Pohádka – Leoš Janáček (1854-1928)
Con moto
Con moto
Allegro
Basada en un poema de Vasily Zhukovsky, ‘Un conte sobre el tsar Berendey, sobre el seu fill Ivan el Tsarevitx, sobre la perseverància de l’immortal Kaschei i sobre la sàvia Tsarievna Maria, la filla de Kaschei’, la composició s’inspira en escenes en concret més que el relat complet.
La gènesi de Pohadka té una trajectòria llarga, subjecte a revisions i canvis per part del compositor. Es va estrenar el 1910, primer sent una obra de tres moviments amb intenció d’incloure aquests moviments en una obra de més gran format; posteriorment Janácek va afegir-hi un quart moviment, però quan finalment es va publicar el 1923 va mantenir la idea inicial de tres moviments però modificant una mica la versió original.
Majoritàriament escrita amb sis bemolls a la tonalitat, donant una coloració molt especial tot evocant al somni, a la fantasia, la màgia… Va ser escrita en un moment vital complicat pel compositor, per la mort recent de la seva filla Olga, i professionalment encara no gaudint del reconeixement musical que la seva música mereix.
Sonata per a violoncel i piano Op.119, Sergei Prokofiev (1891-1953)
Andante grave
Moderato
Allegro ma non troppo
Prokofiev va patir el clima polític opressiu els darrers anys de la seva carrera i gran part de la seva música estava sota sospita i subjecte de ser analitzada i prohibida pel règim soviètic.
Malgrat tot, sembla que Prokofiev tenia un cercle proper d’amics i associats que es donaven suport mútuament. El violinista David Oistrakh va treballar estretament amb Prokofiev i Shostakovich en les seves obres per a violí, i Rostropovich va fer el mateix amb les obres per a violoncel d’aquests dos compositors.
Després d’atendre un concert a on Rostropovich va interpretar la segona sonata per a violoncel de Myaskovsky, S. Prokofiev es va motivar i convèncer d’escriure una sonata per a violoncel i piano pel seu amic violoncel·lista. Sembla que tot va passar amb força rapidesa, va completar l’obra l’any 1949 i es va estrenar l’1 de març de 1950 amb Rostropovich al violoncel i S. Richter al piano.
Malauradament, Prokofiev no veuria aixecat aquest clima hostil i opressiu, no va ser fins a la mort de Stalin que es van començar a destençar les prohibicions i S. Prokofiev va morir precisament el mateix dia que Stalin.
